Una sentència clau per al sector audiovisual: les dietes no són salari
La recent sentència definitiva dictada pel Jutjat de Primera Instància de Màlaga el 16 de febrer de 2026 en els procediments iniciats per FRESCO FILM (Cas 442/2021), defensada per Raúl Rojas, soci del despatx d'advocats ECIJA LEGAL, marca un punt d'inflexió significatiu per a les empreses del sector audiovisual a Espanya. No només perquè anul·la una resolució de la Tresoreria General de la Seguretat Social (TGSS) relativa a les dietes pagades en el context d'una producció audiovisual, sinó també perquè consolida una interpretació jurídica que s'ajusta a la realitat operativa del sector: una activitat necessàriament itinerant, basada en el moviment constant d'equips humans i recursos tècnics a diferents localitzacions.
Aquesta sentència no nomésreconeix la naturalesa no salarial dels dietes pagatsen el context d'aquests desplaçaments, sinó que també es basa expressament en la jurisprudència més recent del Tribunal Suprem per reforçar un criteri que havia estat objecte de litigis i diferències interpretatives per part de l'administració. Les seves implicacions van molt més enllà del cas concret: estableix les bases per a la gestió jurídica i laboral de les produccions audiovisuals en un escenari en què la TGSS ha intensificat el seu control dels conceptes remuneratius exclosos de la base de cotització.
La clau d'aquesta sentència: demostrar el viatge, no cada despesa específica
Una de les contribucions clau d'aquesta sentència, que és definitiva i no admet recurs, és el seu alineament amb la doctrina del Tribunal Suprem, especialment amb la sentència del 21 de juliol de 2025. Segons aquest criteri judicial, perquè les dietes estiguin exemptes de cotitzacions, no cal justificar cada despesa de manutenció i allotjament; n'hi ha prou amb demostrar la "realitat del desplaçament del treballador" i que els imports es mantinguin dins dels límits fiscals establerts en el Reglament de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques.
Aquesta doctrina és especialment rellevant per al sector audiovisual, on exigir a cada treballador que presenti factures individuals per àpats, desplaçaments interns, consumibles o estades curtes seria simplement inviable. Les produccions es caracteritzen per la seva capacitat de mobilitzar equips sencers en qüestió de dies, sovint en llocs remots i amb calendaris molt ajustats. Exigir una justificació documental per a cadascuna de les micrò-despeses associades a aquesta mobilitat convertiria la gestió administrativa en una tasca titànica i incompatible amb la dinàmica del rodatge.
La sentència de Màlaga reconeix aquesta realitat i confirma que el decisiu és l'existència del viatge, i no pas l'examen exhaustiu de la realitat de cada despesa derivada d'aquest. Aquest criteri alleuja una enorme càrrega administrativa i proporciona seguretat jurídica a les empreses de producció, les quals veuen així reforçada una pràctica habitual.
Reconeixement del "lloc de treball mòbil o itinerant"
Un altre aspecte crucial de la sentència és la confirmació de la naturalesa del lloc de treball mòbil o itinerant en el sector audiovisual. La inspecció de treball havia argumentat que els treballadors contractats per a un projecte o servei específic (una modalitat que, com és ben sabut, ja no existeix) no podien rebre dietes exemptes d'impostos perquè el seu "lloc de treball" era precisament el projecte o producció específic per al qual havien estat contractats.
El tribunal, d'acord amb la defensa mantinguda per l'ECIJA durant el judici, refuta amb raó aquest argument. Un projecte fix —per exemple, un projecte de construcció— no és el mateix que una producció audiovisual, on els rodatges es succeeixen, canvien, es multipliquen i, en molts casos, depenen de permisos administratius, necessitats creatives, canvis meteorològics o qüestions logístiques. Negar aquest fet obvi seria distorsionar la pròpia essència de la producció audiovisual.
En reconèixer formalment la naturalesa itinerant de la producció cinematogràfica amb localitzacions per tota Espanya —com va ser el cas en el judici—, la sentència proporciona protecció jurídica a un model organitzatiu que ha caracteritzat el sector durant dècades.
Els treballadors viatgen a diversos municipis per rodar, i aquestes circumstàncies, independentment del "tipus de contracte de què es tracti", justifiquen plenament la percepció de dietes, sempre que aquestes corresponguin a desplaçaments a un municipi diferent del lloc de residència habitual del treballador, tal com es va demostrar en la vista. Es tracta d'un reconeixement decisiu per a futures inspeccions.
Una sentència que limita l'abast de la presumpció de certesa de la Inspecció de Treball
La sentència també introdueix un element molt important: la possibilitat de refutar la presumpció iuris tantum de certesa dels informes d'inspecció. L'empresa va aportar horaris de gravació, factures de localitzacions, bitllets d'avió, reserves d'hotel, fotografies de la gravació, nòmines i un informe pericial sobre la realitat dels desplaçaments durant la gravació. Durant el judici, l'Administració va acabar reconeixent que en realitat no posava en dubte els desplaçaments.
Això demostra que les empreses audiovisuals poden —i haurien de— documentar la seva activitat de manera ordenada per contrarestar avaluacions basades en valoracions que, en ocasions, no reflecteixen les operacions reals del sector. La sentència estableix que, quan l'empresa demostra suficientment l'existència de viatges relacionats amb la producció, la TGSS no pot negar la naturalesa no salarial de les dietes sense motius objectius.
Implicacions pràctiques per al sector audiovisual
a) Enfortiment de la seguretat jurídica
La sentència consolida un marc interpretatiu favorable al sector, especialment en un context en què la Inspecció de Treball ha intensificat les seves revisions dels conceptes remuneratius exclosos de les cotitzacions a la seguretat social. Aquesta sentència permet a les empreses de producció operar amb més certesa pel que fa a la gestió correcta de les dietes en el context de la producció audiovisual.
b) Importància de la traçabilitat documental
Tot i que el tribunal relaxa el requisit probatori, emfatitza que els desplaçaments s'han d'acreditar. Les empreses de producció han de mantenir una traçabilitat sòlida de la documentació: plans de treball, permisos de rodatge, contractes de localització, rebuts de transport i proves documentals de la mobilitat del personal.
c) Impacte en la contractació temporal
L'argument de la TGSS sobre els contractes anteriors per a obra o servei determinats —que es pot extrapolar al model actual de contractes laborals artístics de durada determinada (d'acord amb l'article 5 del Reial Decret 1435/1985)— queda invalidat, la qual cosa protegeix un model contractual que continua sent àmpliament utilitzat per les empreses de producció per respondre a la naturalesa intermitent dels projectes.
Recomanacions pràctiques i conclusions
Tot i que la sentència reconeix expressament la naturalesa mòbil o itinerant de la producció audiovisual, es recomana molt que cada projecte estableixi formalment una base d'operacions, encara que sigui temporal o administrativa. No cal que sigui una ubicació física permanent: pot ser l'oficina de producció, el lloc de rodatge inicial o el punt de trobada des del qual s'organitzen els desplaçaments de l'equip. La identificació i documentació correctes d'aquesta base d'operacions facilita demostrar que els desplaçaments del personal es fan des d'un lloc de prestació de serveis habitual cap a altres ubicacions, reforçant així l'exempció de les dietes i evitant futurs conflictes amb la TGSS.
També és aconsellable mantenir un nivell mínim però constant de traçabilitat documental per demostrar els desplaçaments des d'aquest punt inicial: calendaris de rodatge, permisos de localització, llistes diàries de mobilitat, bitllets de transport, reserves d'allotjament o qualsevol altra documentació de suport que acrediti la realitat operativa del projecte. La sentència ha consolidat la idea que n'hi ha prou amb demostrar el desplaçament —sense necessitat de justificar cada despesa específica—, però tenir una estructura documental organitzada vinculada al centre de base proporciona una seguretat jurídica addicional en cas d'inspeccions possibles.
En conclusió, cal assenyalar que la interpretació de la normativa laboral ha de ser compatible amb la naturalesa creativa i dinàmica del sector audiovisual, i aquesta sentència és un pas important en aquesta direcció. Confirma que els per diems no són salaris ocults, sinó una compensació necessària per garantir la mobilitat del personal tècnic i artístic. I finalment reconeix que viatjar no és una excepció, sinó la pròpia essència de la producció audiovisual.
En resum, es tracta d'una sentència que no només resol un litigi individual, sinó que també proporciona seguretat jurídica i contribueix a construir un marc regulador raonable i equilibrat que s'ajusti a la realitat de com es produeixen les pel·lícules, les sèries i els rodatges a Espanya.
Accediu a l'article complet aquí.
