La reforma del Codi Penal pel que fa a la reincidència múltiple (Llei Orgànica 1/2026): entre la necessitat i una resposta punitiva excessiva

L'esmena legislativa introdueix un canvi significatiu en l'enfocament de la reincidència dins del sistema de justícia penal espanyol. Tradicionalment, la reincidència s'havia tractat com una circumstància agreujant, però el seu impacte pràctic, especialment en relació amb les infraccions menors, era limitat. Amb la nova normativa, la reincidència múltiple adquireix un paper més destacat, permetent que les infraccions reiterades comportin sancions penals significativament més severes. En resum, això representa un compromís clar d'intensificar la resposta punitiva envers aquells que fan del delicte una pràctica habitual.

Aquesta evolució és especialment evident en l'àmbit dels delictes menors contra la propietat, on el fenomen de la reincidència havia generat una preocupació creixent tant entre els professionals del dret com entre el públic en general. Els anomenats 'robatoris menors' comesos repetidament han estat un dels principals motors de la reforma, ja que projecten una imatge d'inefectivitat del sistema de justícia penal. La Llei Orgànica 1/2026 pretén tancar aquesta bretxa facilitant l'imposició de penes més severes basades en l'acumulació de condemnes anteriors i limitant l'accés a beneficis penitenciaris que, fins ara, havien permès als delinqüents evitar conseqüències més greus.

No obstant això, val la pena aturar-se a considerar la naturalesa del problema que s'aborda. La reincidència múltiple no és un fenomen homogeni, ni prové d'una única causa. En molts casos, darrere del comportament delictiu repetit hi ha situacions de marginació, exclusió social o dependència de substàncies, que generen patrons de delinqüència de baixa intensitat però d'alta freqüència. En altres casos, implica estratègies criminals més estructurades, en què la reincidència forma part d'un model per generar ingressos. Aquesta diversitat planteja la qüestió de si una resposta del sistema de justícia penal uniforme i més dura és realment la manera més adequada d'abordar el problema en tota la seva complexitat.

Des de la perspectiva dels principis que fonamenten el dret penal, la reforma obre marge per a la reflexió crítica. El principi de proporcionalitat es pot veure compromès quan l'acumulació d'infraccions menors condueix a sancions que, en la pràctica, s'acosten a les prescrites per a delictes més greus. La reincidència justifica sens dubte una resposta més dura, però la qüestió rau a determinar fins a quin punt aquesta severitat manté una relació equilibrada amb la naturalesa dels actes comesos.

En la mateixa línia, la reforma planteja qüestions pel que fa al principi de culpabilitat. Hi ha el risc que el focus es desplaci gradualment de l'acte concret a l'historial personal de l'individu, donant més pes a la seva condició de reincident que a la gravetat del delicte que se'l jutja. Si aquesta tendència s'imposa, podria apropar el sistema als principis d'un «dret penal de la persona», en què el càstig s'imposa no només pel que es fa, sinó també pel que un és o pel que ha fet en el passat. Aquest és un canvi que la doctrina del dret penal basada en el degut procés ha rebutjat tradicionalment i que s'hauria d'analitzar amb cautela.

Tampoc no està exempt de crítiques l'impacte potencial sobre el principi d'intervenció mínima. El dret penal es concep com a últim recurs, reservat per als atacs més greus als drets legals. No obstant això, la reforma intensifica el seu ús en àmbits on es podrien explorar més a fons altres vies d'intervenció, com ara les polítiques socials, els mecanismes sancionadors administratius o programes de reinserció específics.

Un altre aspecte significatiu és l'impacte que la reforma pot tenir en el sistema penitenciari. La resposta penal més dura a la reincidència múltiple podria donar lloc a un augment del nombre d'ingressos a la presó per delictes que, considerats individualment, no haurien comportat condemnes de presó. Això planteja no només un problema de capacitat del sistema, sinó també de coherència amb els objectius de rehabilitació i reinserció social de les condemnes de presó.

En la pràctica diària dels professionals del dret, la Llei Orgànica 1/2026 introdueix canvis que no són gens menors. L'avaluació dels antecedents penals adquireix una importància decisiva en la configuració de l'estratègia de defensa, la qual cosa requereix una anàlisi més exhaustiva de les circumstàncies personals del client. L'abast dels acords negociats es redueix en certs casos, i augmenta la importància de dissenyar estratègies preventives per evitar l'acumulació de condemnes. A més, la complexitat de determinar la pena adequada es veu incrementada, ja que cal sospesar no només l'infracció concreta, sinó també l'historial delictiu en el seu conjunt.

Tampoc no es pot passar per alt l'efecte que aquesta reforma pot tenir en la percepció pública de la justícia. D'una banda, pot ajudar a reforçar la idea que el sistema de justícia penal respon amb més fermesa a la reincidència, la qual cosa podria ser positiva pel que fa a la confiança pública. D'altra banda, hi ha el risc de crear expectatives que seran difícils de complir si no s'aborden les causes arrels del fenomen. La frustració que sorgeix de la persistència de certs comportaments delictius, malgrat les penes més severes, podria erosionar de nou aquesta confiança.

En resum, la Llei Orgànica 1/2026 suposa un clar enduriment de la resposta penal a la reincidència múltiple. No obstant això, el seu abast real no es pot mesurar només en termes de gravetat del càstig, sinó en la seva capacitat per formar part d'una estratègia més àmplia. Sense el suport de mesures socials, preventives i de reinserció que abordin les causes subjacents, hi ha el risc que la reforma es limiti a ser una resposta immediata, però insuficient per oferir solucions eficaces i sostenibles a llarg termini.

Article escrit per Lydia García, Jr associada a ECIJA Madrid.