Quan els tribunals sentencien en contra de les autoritats fiscals: una reflexió necessària arran de la sentència sobre Shakira

La reacció pública a aquesta sentència posa de manifest un problema estructural en la relació entre les autoritats fiscals i els contribuents que ja no es pot ignorar.

"Més enllà d'aquest cas concret, la sentència reobre el debat sobre el model operatiu de l'AEAT i la necessitat de reforçar la confiança institucional."

Una sentència amb un impacte mediàtic i jurídic significatiu

La recent sentència del Tribunal Suprem, que ha anul·lat completament les liquidacions fiscals i les sancions imposades per les autoritats fiscals a Shakira per a l'exercici fiscal del 2011, en una disputa que implicava més de 55 milions d'euros, està sent titular a Espanya i a escala internacional.

Després de la sentència, l'artista va declarar:

«El meu més gran desig és que aquesta sentència marqui un precedent per a les autoritats fiscals i serveixi als milers de ciutadans corrents que són maltractats i oprimits cada dia per un sistema que presumeix la seva culpabilitat i els obliga a demostrar la seva innocència mentre s'enfronten a la ruïna econòmica i emocional. Aquesta victòria va dedicada a ells.»

La imatge i el paper de l'Agència Tributària

Aquestes declaracions, més enllà del seu evident impacte mediàtic, fan poc per millorar la imatge —tant a escala nacional com internacional— d'una institució essencial per al funcionament de l'Estat, és a dir, l'Agència Tributària Espanyola (AEAT). No obstant això, la seva importància va més enllà del mer anècdot: obliguen a una reflexió més profunda sobre la relació entre les autoritats fiscals i els contribuents.

De fet, la reacció pública a aquesta sentència —acollida amb satisfacció per àmplies capes de la societat, com va ser el cas del cas Xabi Alonso en el seu moment— revela que hi ha un problema estructural en aquesta relació que ja no es pot ignorar.

La qüestió fonamental és clara: en quina direcció vol evolucionar l'AEAT i quina imatge vol projectar al contribuent? Aquesta és una qüestió que no es pot ajornar.

Des d'una perspectiva professional, cal reconèixer que la gran majoria de funcionaris —inspectors, subinspectors i altres membres del personal de l'Administració— accedeixen als seus càrrecs a través de processos molt exigents i duen a terme la seva feina amb rigor, compromís amb el servei públic i, en molts casos, una estreta relació amb els contribuents. Per aquest motiu, la imatge negativa que de vegades es projecta de l'AEAT és, en termes generals, injusta.

Anàlisi de la sentència

No obstant això, una anàlisi de la sentència planteja qüestions legítimes. És difícil d'entendre com a l'artista se li va poder imposar, en relació amb l'exercici fiscal del 2011, una sanció qualificada de molt greu del 125 %, per motius d'ocultació i mitjans fraudulents, per un import total de 24.926.790,13 € en concepte d'impost sobre la renda de les persones físiques i 2.709.894,58 € en concepte d'impost sobre el patrimoni.

En aquest sentit, la sanció total —27.636.684,71 €— és manifestament desproporcionada per diverses raons. En primer lloc, no hi va haver culpabilitat, sinó una interpretació raonable basada en les proves disponibles i avalada per un certificat de residència fiscal, una conclusió que finalment ha estat confirmada pel Tribunal Suprem. En segon lloc, l'estructura societària, organitzada a través d'entitats intermediàries, no va ser dissenyada amb l'objectiu d'eludir una possible tributació a Espanya, sinó que ja existia abans de la connexió de l'artista amb el territori espanyol. Finalment, no es pot inferir cap ocultació, en la mesura que els ingressos d'origen estranger derivats de la seva gira internacional estaven subjectes a impost, d'acord amb els convenis de doble imposició (model de l'OCDE), als països on van tenir lloc els concerts pertinents.

L'element clau: la residència fiscal el 2011

Pel que fa a la qüestió de fons —la determinació de la residència fiscal per a l'exercici fiscal del 2011—, en absència d'un conveni amb el país de residència, s'aplica l'article 9 de la Llei de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques. Aquesta disposició atorga a les autoritats fiscals amplis poders per evitar la reubicació artificial dels contribuents, permetent que la residència a Espanya es declari sobre la base de criteris com ara una estada superior a 183 dies, la ubicació del centre d'interessos econòmics principal o la residència habitual del cònjuge i dels fills.

En el cas que es revisa, el punt central de la controvèrsia radicava en el càlcul dels dies passats a Espanya. Mentre que l'Agència Tributària Espanyola (AEAT) mantenia una estada de 163 dies, la defensa va justificar 143, incloent-hi els anomenats «dies presumits», és a dir, aquells que cauen entre dates per a les quals hi ha proves directes de presència.

Per assolir el llindar de 183 dies, les autoritats fiscals van incloure en el càlcul les anomenades absències esporàdiques, enteses com a sortides temporals del territori espanyol que només es poden excloure si el contribuent demostra la seva residència fiscal en un altre país. I és precisament en aquest punt on rau el nucli legal del debat. El contribuent va presentar un certificat de residència fiscal a les Bahames, un territori que durant gran part del 2011 es considerava una jurisdicció no cooperativa, tot i que l'acord sobre l'intercanvi d'informació fiscal entre Espanya i les Bahames va entrar en vigor el 17 d'agost d'aquell mateix any.

La importància d'aquesta circumstància queda clara a la llum de l'article 9 de la pròpia Llei de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, que permet a les autoritats fiscals exigir, en el cas de territoris classificats com a paradisos fiscals, la prova d'una estada superior a 183 dies en aquests territoris. Exigeix la llei la prova d'una estada de més de 183 dies a les Bahames quan es tracta d'un territori que inicialment era no cooperatiu? Si l'impost sobre la renda de les persones físiques i l'impost de successions s'autoliquiden a 31 de desembre de cada any, seria raonable no considerar les Bahames com una jurisdicció no cooperativa (paradís fiscal) el 2011.

Tanmateix, el Tribunal Superior Nacional ha optat per no pronunciar-se expressament sobre aquest punt, deixant oberta la possibilitat que el Tribunal Suprem, si admet un recurs, pugui establir jurisprudència sobre l'abast de les absències esporàdiques i el tractament de les jurisdiccions extraterritorials en aquest context.

Cap a un nou model de relació amb el contribuent

Més enllà d'aquest cas concret, aquesta sentència hauria de servir de punt d'inflexió. L'Agència Tributària Espanyola (AEAT) ha de considerar si el model actual de relacions amb els contribuents és adequat o si, per contra, cal introduir canvis per fomentar una major confiança mútua. Això implica, entre altres coses, reconèixer el dret del contribuent a equivocar-se, restablir oportunitats de diàleg directe que s'han perdut —particularment des de la pandèmia— i prevenir la creixent deshumanització dels procediments d'auditoria, que en molts casos estan excessivament automatitzats.

És hora d'abordar aquestes qüestions amb un ull crític i un esperit constructiu. Només d'aquesta manera podem evitar que pronunciaments com l'analitzat generin de nou percepcions de desconfiança institucional i que declaracions com les fetes per l'artista trobin ressò en l'opinió pública.

Llegiu l'article complet publicat a Lawyerpress aquí.