Dispositius vestibles i la llei: quan el cos esdevé dada

La introducció gradual de dispositius portables – com ara rellotges intel·ligents, rastrejadors de fitness i biosensors – ha transformat la relació entre la tecnologia i l'individu fins a un grau sense precedents; el cos humà ja no és només el subjecte de drets, sinó també una font constant de dades. El ritme cardíac, els patrons de son, la geolocalització i els nivells d'activitat física alimenten un flux continu d'informació que, en termes jurídics, es troba en el nucli mateix de la privacitat.

Des de la perspectiva del dret europeu, aquest fenomen entra clarament dins l'àmbit d'aplicació del Reglament general de protecció de dades (RGPD), que reconeix la protecció de les dades personals com un dret fonamental i exigeix que el seu tractament respecti principis com la minimització de dades, la limitació de la finalitat i la seguretat des del disseny. No obstant això, els dispositius vestibles posen aquests principis a prova, ja que la recollida de dades és massiva, persistent i, en molts casos, difícil d'entendre per a l'usuari mitjà.

Un dels principals reptes legals rau en la naturalesa de les dades recollides. Els dispositius vestibles no només enregistren informació d'identificació, sinó també dades biomètriques i de salut, que es consideren categories especialment protegides. El seu tractament indegut pot comportar conseqüències greus, que van des de la discriminació en l'àmbit laboral o en el sector assegurador fins a la creació de perfils de comportament altament intrusius. A això s'hi suma la capacitat del sistema de fer inferències: combinant dades fisiològiques amb dades contextuals (ubicació, rutines, horaris, patrons de mobilitat), és possible reconstruir l'estil de vida i els hàbits d'una persona amb una precisió notable i, en certs casos, fins i tot anticipar el seu comportament futur.

En aquest context, el consentiment informat, el pilar tradicional de la protecció de dades, revela les seves limitacions, ja que els usuaris no entenen del tot l'abast del tractament ni les possibles reutilitzacions futures, la qual cosa fa que el consentiment tendeixi a convertir-se en una mera formalitat en lloc d'una garantia efectiva d'autodeterminació informativa.

A aquests reptes estructurals s'hi afegeixen riscos pràctics que il·lustren la veritable magnitud del problema. Un exemple paradigmàtic es pot trobar en el cas recent que van informar tant la premsa nacional com la internacional, en què una negligència en l'ús dels dispositius durant un entrenament militar va permetre que es filtrés la ubicació exacta del portaavions francès Charles de Gaulle, ja que l'usuari havia pujat les seves dades a l'aplicació esportiva Strava. L'incident mostra com la combinació de la geolocalització i els hàbits registrats pels dispositius personals pot comprometre no només la privacitat individual, sinó també interessos col·lectius vitals, inclosa la seguretat nacional.

No es tracta d'una anomalia aïllada, sinó de la manifestació extrema d'una lògica inherent a aquests sistemes, ja que totes les dades capturades són, potencialment, dades que es publiquen, es reutilitzen o es correlacionen amb altres dades per generar coneixements addicionals sobre l'individu.

Des d'una perspectiva reguladora, la Unió Europea ha començat a respondre ampliant les obligacions de seguretat aplicables als dispositius connectats, inclosos els aparells vestibles, i exigint als fabricants que implementin mesures tècniques destinades a prevenir l'accés no autoritzat i la manipulació de dades.

No obstant això, el ritme de la innovació tecnològica sovint supera la capacitat reguladora, creant zones grises on la responsabilitat legal es dilueix entre fabricants, desenvolupadors d'aplicacions, proveïdors de serveis, plataformes i tercers que accedeixen a les dades.

En la pràctica, el debat no s'acaba amb la seguretat, sinó que requereix una revisió de les bases legals per al tractament i la seva coherència amb la lògica d'aquests dispositius. El RGPD exigeix que es defineixin finalitats específiques, però molts ecosistemes de dispositius portables combinen funcions relacionades amb el benestar, la personalització, la millora del producte i l'explotació comercial, la qual cosa augmenta el risc d'un canvi de finalitat i dificulta que l'interessat prevegi els usos posteriors.

A això s'hi suma el principi de minimització de dades, segons el qual, fins i tot quan tècnicament es poden capturar dades, la qüestió legal és si són necessàries per al servei prestat i si hi ha una alternativa menys intrusiva (per exemple, processar-les localment al dispositiu, limitar la granularitat temporal o permetre'n l'ús sense geolocalització).

L'obligació de responsabilitat proactiva també pren protagonisme. La recopilació sistemàtica i contínua de dades de salut o biomètriques, juntament amb la possibilitat de fer perfils, sovint situa aquests tractaments dins de l'àmbit de les avaluacions d'impacte en la protecció de dades, especialment quan s'hi veuen implicades dades a gran escala, de monitoratge i de categories especials.

Aquest enfocament requereix la identificació de riscos específics (reidentificació, accés no autoritzat, inferències sensibles, ús secundari), la documentació de les mesures de mitigació i la implementació de garanties per disseny, com ara el xifratge, la pseudonimització i polítiques estrictes de conservació. En entorns complexos, a més, és essencial aclarir els rols i les responsabilitats (responsable del tractament, responsables conjunts, encarregats del tractament), així com les cadenes d'accés a les dades que poden incloure aplicacions de tercers, proveïdors d'analítica o serveis en el núvol.

Finalment, els reptes es compliquen quan les dades creuen fronteres o s'integren en decisions amb implicacions significatives per a les persones. La transferència internacional de la informació generada per dispositius vestibles, que és habitual en les infraestructures globals, requereix el compliment dels mecanismes del RGPD i garanties efectives, especialment quan es tracta de dades sensibles. I, en contextos com l'ocupació, les assegurances o les finances, la temptació d'utilitzar mètriques d'activitat, son o estrès com a indicadors de rendiment, risc o fiabilitat planteja qüestions de proporcionalitat, transparència i no discriminació, així com limitacions associades a la presa de decisions automatitzada i al perfilatge.

En tots aquests casos, la promesa del control de l'usuari només és real si es tradueix en opcions comprensibles i funcionals, com ara configuracions predeterminades prudents, panells de gestió clars, revocació senzilla i accés efectiu a drets com l'esborrament o la portabilitat.

En última instància, els dispositius vestibles plantegen una qüestió fonamental: pot la llei continuar tractant les dades personals com una categoria estàtica quan es generen contínuament, automàticament i estan profundament integrades en la vida quotidiana? La resposta requereix repensar no només els mecanismes de consentiment, sinó també la governança de les dades i el seu cicle de vida, reforçant la transparència, la responsabilitat proactiva i, sobretot, el control efectiu de la persona sobre la seva informació.

Perquè, en última instància, el veritable repte no és tecnològic, sinó jurídic: garantir que, en l'era de la quantificació constant, la persona continuï sent més que la simple suma de les seves dades.

Llegiu l'article complet de Carlota Parra, associada sènior d'ECIJA Madrid, aquí.