La renúncia permanent a la no competència: abast jurídic després d'un cas recent

L'article, de l'autoria de Fabio Virzi a ElDerecho.com, aborda una de les qüestions més complexes del dret societari contemporani: l'exempció permanent de l'obligació de no competència que les societats poden concedir als seus administradors i els límits que la llei imposa a aquesta autorització.

L'anàlisi té per base el principi de lleialtat que regeix l'exercici del càrrec d'administrador, consagrat als articles 227.° i 229.° de la LSC, segons el qual l'administrador ha d'actuar sempre en el millor interès de la societat, evitant qualsevol conflicte entre els seus interessos personals i els de la societat. En aquest context, la prohibició de competència és una manifestació directa d'aquest deure de lleialtat, i només pot ser afastada a través d'una exempció expressa acordada per l'assemblea general, amb ple coneixement dels riscos implicats.

Virzi recorda que el n.º 3 de l'article 230.° de la LSC permet la concessió d'una exempció permanent de l'obligació de no competència, però en condicions molt estrictes: només és vàlida si no es preveu cap perjudici per a la societat o si l'eventual perjudici és compensat pels beneficis derivats de l'autorització. A més, l'exempció ha de ser expressament aprovada per l'assemblea general, amb una majoria reforçada i excloent el vot de l'administrador implicat.

El soci de l'ECIJA pren com a punt de partida la Sentència 523/2024 del Tribunal Provincial de La Corunya, que analitza un cas paradigmàtic sobre l'aplicació d'aquesta figura. En el cas analitzat, un administrador havia rebut, feia anys, una autorització general per desenvolupar activitats concomitants amb l'objecte social de la societat. No obstant això, anys més tard, la seva actuació - en desviar un client estratègic cap a la seva pròpia empresa - va provocar un perjudici econòmic significatiu a l'empresa.

Mentre que el Tribunal de Comerç n.º 1 de La Corunya va considerar que l'autorització no abastava els comportaments danyosos i va declarar l'administrador responsable per violació del seu deure de lleialtat, el Tribunal Provincial va adoptar un enfocament diferent: va interpretar que l'exempció general romania plenament vàlida mentre no fos revocada, fins i tot si es produïen danys posteriors.

Virzi qualifica aquest enfocament de "controvertit i excessivament permissiu", ja que dissocia l'exempció del control dels seus efectes reals. En la seva anàlisi, defensa que el sentit del n.º 3 de l'article 230.° de la LSC obliga a entendre que l'autorització per competir està permanentment condicionada a l'absència de perjudici i pot ser revocada en qualsevol moment si el risc de perjudici esdevé rellevant. Altres, adverteix, "el deure de lleialtat quedaria esvaziat de contingut i l'equilibri fiduciari que protegeix l'interès social seria distorsionat".

El soci de l'ECIJA cita també la doctrina i la jurisprudència menor (Tribunals Provincials de València, Balears, Madrid i Saragossa) que coincideixen a considerar que la renúncia només és eficaç mentre subsisteixin les condicions d'inoffensivitat o de reparació del dany. El propi n.º 3, segon paràgraf, de l'article 230.° de la LSC reforça aquesta interpretació en preveure que, a petició de qualsevol accionista, l'assemblea general pot deliberar la destitució de l'administrador si el risc de dany esdevé rellevant.

El autor conclou que l'exempció permanent ha de ser entendida com una figura excepcional i tutelada, concebuda per permetre compatibilitats puntuals sense posar en qüestió la lleialtat fiduciària. "L'autorització per competir no pot ser transformada en un escut per a la deslleialtat", subratlla Virzi, "sinó en una manifestació reflexiva de confiança, sempre subjecta a l'interès social i a la transparència en la gestió".

Per últim, l'article ressalta que la recent disparitat de criteris judicials reforça la necessitat d'intervenció del Suprem Tribunal Federal per unificar la doctrina sobre la matèria. En opinió de Virzi, "la jurisprudència futura ha de confirmar que l'exempció permanent no és absoluta ni irrevocable: és una autorització condicional, revocable i subjecta a un control permanent".

Llegeix l'article complet a El Derecho.com aquí.