El Tribunal Nacional reforça la seguretat jurídica i el paper de les EIE en la fiscalitat audiovisual

El Tribunal Suprem ha tornat a dictaminar que els Grups d'Interès Econòmic (GIE) poden tenir la condició de "productors" a efectes de la Llei del Cinema, permetent que els crèdits fiscals s'assignin als seus socis.

En els darrers anys, l'Agència Tributària (AEAT) ha intensificat el seu control sobre els Grups d'Interès Econòmic (GIE), especialment els utilitzats per finançar projectes audiovisuals. Aquest escrutini augmentat, reflectit en el Pla de Control Tributari del 2025, ha afectat tant els mateixos Grups d'Interès Econòmic (GIE) com els inversors que apliquen les deduccions fiscals generades per aquests vehicles corporatius, que estan reconeguts per la normativa vigent.

Com a resultat, moltes empreses han reforçat les seves estructures i la documentació de suport, en un context de creixent conflicte amb l'Administració.

En aquest escenari, la sentència del Tribunal Suprem del 30 d'octubre de 2025 (SAN 4689/2025) marca un fita important. No només per la seva repercussió en el cas concret, sinó també perquè consolida una línia de jurisprudència que proporciona seguretat jurídica a un sector que ha operat durant anys amb una considerable incertesa fiscal.

Les EIE com a productors de cinema

El Tribunal Nacional reitera que les EIE poden tenir la consideració de productors de cinema a l'efecte de la Llei del Cinema i, per tant, generar deduccions fiscals societàries atribuïbles als seus socis. Aquesta posició ja s'havia defensat en resolucions anteriors dictades el 2025, com les dels recursos 605/2020 (29 de gener) i 1096/2020 (27 de juny).

En canvi, l'AEAT havia argumentat que algunes EIE no tenien recursos suficients o activitat real, la qual cosa impediria que fossin classificades com a productores i, en conseqüència, que generessin deduccions per inversions audiovisuals.

La resolució analitza el concepte de «productor de cinema» i conclou que l'AIE objecte de la controvèrsia complia els requisits: iniciativa en la gestió, propietat dels drets i assumpció de riscos.

A més, la Cambra recorda que el dret fiscal no pot crear conceptes autònoms fora de la llei, i que la noció de productor s'ha de derivar de la normativa cinematogràfica. Aquestes normatives també fomenten expressament l'ús de les EIE com a estructures de producció, reforçant la validesa del model.

L'increment de la deducció a les Canàries i el domicili fiscal dels socis

Un altre aspecte clau analitzat és si els socis d'una EIG amb domicili a les Canàries també han de tenir la seva residència fiscal a l'arxipèlag per poder beneficiar-se de la deducció incrementada en virtut del Règim Econòmic i Fiscal (REF) de les Canàries.

Aquesta deducció pot ser fins a un 80 % superior a la deducció general, la qual cosa en la pràctica es tradueix en un 54 % sobre el primer milió d'euros d'inversió i un 45 % sobre l'excés, dins dels límits d'intensitat previstos.

La Fiscalia de l'Estat, basant-se en una sentència de l'Alt Tribunal de Justícia de les Canàries del 20 de juny de 2022, va argumentar que el soci també ha de ser resident a les Canàries. Aquest criteri coincideix amb la doctrina de la Direcció General de Tributs, que distingeix entre:

• Els socis de l'EIG, als quals s'assignen bases imposables negatives i bases de deducció. En aquest cas, com que se'ls assignen bases de deducció, les aplicaran d'acord amb la normativa vigent al seu lloc de residència fiscal (la del soci i no la de l'EIG).
• Finançadors de projectes audiovisuals, als quals es transfereixen les deduccions. Com que es tracta d'una transferència de deduccions, la deducció es calcularà d'acord amb la normativa vigent al lloc de residència fiscal de l'AIE (no dels socis).

Des d'aquesta perspectiva tècnica, que compartim, si un membre d'un EIG resideix en territori comú, s'hi haurien d'aplicar les normes generals de l'impost de societats, sense accés als coeficients incrementats de la REF.

No obstant això, el Tribunal Suprem rebutja clarament aquesta interpretació. Estableix que la deducció correspon a l'AIE, i no als socis, que només reben l'assignació de les bases i les deduccions generades.

A més, assenyala que el REF no és un règim reservat a les empreses de les Illes Canàries, sinó un instrument per compensar la insularitat i atreure inversió a l'arxipèlag.

Interpretació final del REF

La Cambra fonamenta la seva posició en una àmplia jurisprudència del Tribunal Suprem (2006, 2015, 2017 i 2023) i del Tribunal Constitucional, i subratlla que el REF s'ha d'interpretar amb un criteri finalista, no restrictiu.

Permetre la participació d'inversors de tot Espanya fomenta l'entrada de capital a les Canàries i evita imposar límits que el legislador mai no va establir.

Conclusió

La sentència del Tribunal Nacional del 30 d'octubre de 2025 aporta un grau significatiu de claredat en una àrea històricament controvertida: la classificació de les EIE com a productors en projectes audiovisuals.

Malgrat el reforç del control per part de l'AEAT, la jurisprudència consolida la legitimitat d'aquestes estructures per generar deduccions fiscals. De la mateixa manera, els tribunals semblen compromesos a respectar els reconeixements administratius previs atorgats per altres autoritats públiques —com ara l'ICAA o el Ministeri de Ciència— i a impedir que l'Administració Tributària actuï com a legislador de facto.

Finalment, tot i que amb cautela tècnica, el Tribunal Nacional prioritza el domicili fiscal de l'AIE, en lloc del dels seus socis, per accedir als incentius fiscals augmentats de la REF, reforçant així l'atractiu de les Illes Canàries com a destinació per a la inversió audiovisual.

Accediu aquí a l'article escrit per Francisco Iniesto, soci d'ECIJA Madrid, i publicat a Eldrecho.com.