Despatx silenciós o assetjament laboral: la fina línia roja

En el món laboral actual, els despatxos ja no sempre es presenten de forma directa i evident. Una pràctica cada cop més estesa és el anomenat “despatx silenciós” o quiet firing, una estratègia mitjançant la qual les empreses forcen indirectament la sortida del treballador sense recórrer a un acomiadament formal ni indemnització. Fernando Vizcaíno de Sas, soci d'ECIJA i un dels principals processalistes del dret laboral a Espanya, adverteix sobre aquesta tendència i alerta de la fina línia que la separa de l'assetjament laboral.

El despatx silenciós consisteix a generar un entorn laboral hostil o desmotivador, amb l'objectiu que el treballador decideixi abandonar voluntàriament el seu lloc. Es tracta d'una fórmula que, en la pràctica, permet a algunes empreses reduir plantilla sense assumir els costos d'un acomiadament legal, com indemnitzacions o tràmits formals.

Segons Vizcaíno, aquesta tàctica pot manifestar-se de diferents maneres: reducció progressiva de responsabilitats, aïllament del treballador respecte a la resta de l'equip, falta de feedback o reconeixement professional, canvis en l'ambient laboral o assignació de tasques irrellevants. “És una manera encoberta d'invitar l'empleat a marxar, sense donar la cara i sense assumir les conseqüències legals d'un acomiadament objectiu o disciplinari”, explica l'advocat.

Les conseqüències per al treballador solen ser significatives. Des de problemes d'autoestima professional fins a alts nivells d'ansietat, inseguretat econòmica i, en molts casos, un deteriorament en la salut mental. A més, si el treballador renuncia voluntàriament, perd el dret a percebre indemnització, cosa que agreuja la seva situació personal i financera.

En el pla jurídic, la figura del despatx silenciós no està regulada com a tal a Espanya, però pot tenir conseqüències legals per a les empreses. Un acomiadament s'ha de notificar per escrit i respondre a causes objectives o disciplinàries. Quan aquestes condicions no es compleixen, la pràctica pot considerar-se il·legal i el treballador pot impugnar-la judicialment. En aquests casos, s'obre la porta a reclamar indemnització i, fins i tot, la nul·litat de l'acomiadament amb l'obligació de readmissió.

Fernando Vizcaíno subratlla que “la frontera entre el despatx silenciós i el que es coneix com a mobbing (assetjament laboral) és molt fina”. Actualment, el marc normatiu ofereix eines de defensa al treballador, com els canals interns de denúncies (whistleblowing), així com la garantia de nul·litat de l'acomiadament en casos de vulneració de drets fonamentals. “Aquestes mesures fan que les tàctiques encobertes de les empreses no sempre funcionin i, en molts casos, es tornin en contra d'elles”, conclou.

La proliferació de situacions de despatx silenciós representa un repte per a les relacions laborals a Espanya, ja que posa en dubte la cultura de la dignitat en el treball i la transparència empresarial. Des d'ECIJA, s'ensenya la necessitat que les companyies enforteixin els seus programes de compliance laboral i promoguin entorns de treball respectuosos, evitant riscos legals i reputacionals. Amb l'augment d'aquest tipus de pràctiques, la vigilància dels tribunals i l'acció preventiva dels departaments legals es converteixen en factors determinants per garantir un equilibri just entre els interessos empresarials i la protecció dels drets dels treballadors.

Consulta l'article publicat aquí.